Claror rosa platejat que inunda el cel i les vies. Que m’inunda a tota mi. Que fa daurat el pedram de les vies. Núvols pixaners que m’amenacen un mal dia.
Avui prefereixo mirar en blau.
I ara ella dorm. Tothom corre al seu voltant! Presses, nervis, histèria. Desesperació. Impotència. Però només ella, a la corda fluixa, decidirà si segueix avançant cap a la llum o si torna amb nosaltres.
Desperta, petita!, desperta i viu…
[@more@]
Avui m’estan passant coses molt estranyes!
6:58 De bon matí no
trobo les claus de casa. Juraria que les tenia a la motxilla del cap de
setmana, però tot pot ser que me les hagi deixades a la casa de
colònies de Prades. Total, que surto i tanco la porta de cop, pensant
que quan arribi a casa ja hi haurà algú per obrir-me.
7:00 I quan me n’adono que no porto diners a sobre, ja he tancat
la porta i no puc tornar a entrar per agafar-ne. Vaja, que avui dino de
gorra… jeje!
7:25 Trec un cigarro i me’l fumo. I he guardat el paquet a la
motxilla, n’estic segura! Seguríssima! Ja no he tornat a obrir la
motxilla, perquè el bitllet del tren el duc a la butxaca del darrere
dels texans.
7:55 Entro a l’estació, buida com sempre. I, de cop,
un núvol juganer s’ha apartat del mig i m’ha deixat veure el sol! I he
pensat que "avui sí que farà bon dia, nena, amb aquest sol solet vine’m
a veure que comença a treure el nas…" 
Això vol dir que avui ja no
m’ha de passar res més d’estrany! (Optimista…)
7:56 M’acosto a la màquina que pica els bitllets amb la mà a la
butxaca del cul, com sempre, burxant per treure el bitllet. I com
sempre, com cada setmana del món, la targeta està arrugada… I jo,
optimista com sempre, la fico a la màquina. Però la màquina és més
tossuda que jo i diu que na-nai, que això no m’ho empasso i m’ha escopit
el bitllet arrugat. Com sempre, com cada setmana del món. Però s’havia
de provar…
7:58 La Maria José de l’estació (- Un americano?)
me l’ha canviat per un de nou i planxat. I jo, tossuda com sóc, l’he
picat i l’he tornat a guardar a la butxaca del cul… I és que ho faig de manera
inconscient, és mecànic…
8:17 Al tren em volia llegir el diari. Un
d’aquells que regalen, que les notícies són curtes. Així jo també em llegeixo les
mentides, però al menys no pago per fer-ho… Doncs no! A la impremta deu haver-hi hagut merder perquè, deixant de banda la
portada, totes les pàgines centrals eren la mateixa. Mecatxis! Però, es
pot saber què cony passa avui? És que us heu posat d’acord per fotre’m
enlaire el dia?
8:35 I quan arribo al bar de la facu ja no
tenia el paquet de tabac! S’ha evaporat! I si no s’ha evaporat, que
algú m’expliqui on és, siusplau… Perquè la motxilla no l’he tornada a
obrir!
Ara penjaré aquest full, si el destí està de bones i
em deixa. I si ho podeu llegir és que acabo de tenir sort! Perquè amb
el dia que porto, no entenc com encara no se m’ha penjat l’ordinador, o
la línia no ha fet figa…
[@more@]
Digue’m si has trobat
l’alta serenor de les estrelles.
Digue’m si sents el plany
del mar, del vent, del foc i de la terra.
Digue’m què haig de fer
amb aquesta buidor que em desespera.
Digue’m si com l’ocell
has volat lluny del fred i la glaçada.
Digue’m per què planyent
el vent ens torna les teves tonades.
Digue’m qui ens traurà
d’aquesta fosca on l’esperit s’està.
Si encara fossis aquí,
si sabessis com t’enyoro.
Oh, rostre dolç, germà, amic,
si sabessis com t’enyoro.
Digue’m si has trobat
aquells infants que un dia vàrem ésser.
Digue’m si l’ametller
ha tornat a florir tot primavera.
Digue’m què haig de fer
amb aquesta buidor que em desespera.
Al meu Quimet, amb disculpes per onze anys de retard.
[@more@]
Un bon dia de mercat, en un poblet, l’hostal era ple de gom a gom. Feia fred i tothom volia acostar-se a la llar de foc per escalfar-se.
Entre els clients hi havia un pagès jove, el qual, a canvi d’unes monedes, havia aconseguit un plat de sopa i un bocí de pa. Però no podia evitar mirar de reüll l’ast que donava voltes a la llar de foc. Llavors, quan es va haver acabat el sopar, es va aixecar, es va acostar a la llar de foc i va posar el seu bocí de pa sota de l’ast. Al cap d’una estona el pa era amarat de fum i del vapor que desprenia la carn. El pagès hi va enfonsar les dents: Mmmmm…!!! Quin fum de rostit!
Però una manassa el va engrapar per l’esquena:
- Ah! T’he caçat robant-me, lladre!, cridava l’hostaler, sacsejant-lo.
- Però, va dir el pagès, aquest pa l’he pagat!
- El pa, sí, va afegir l’hostaler, però, i el fum, eh?, i el fum?
El pagès anava de sorpresa en sorpresa. Va balbotejar:
- El fum vola, de totes maneres es perd.
- No ho vull ni saber!, va cridar l’hostaler, el fum és meu i tu me l’has de pagar!
Els clients feien rotllana al voltant dels dos homes, tot rient. Un d’ells, un comerciant voluminós, va preguntar a l’hostaler:
- Quant en vols, pel fum?
- Tres sous, va dir l’hostaler.
- Vinga, dóna-li els tres sous, va dir el comerciant al pagès.
I sense encomanar-se a ningú, li va escorcollar les butxaques, i tant si vols com si no vols li va agafar les tres monedes; quan les tenia damunt del palmell de la mà, les va fer dringar a l’orella de l’hostaler. Dring! Dring! Oh!, quin sorollet, quan la plata dringa! L’hostaler va fer uns ulls com unes taronges i va estirar la mà per rebre les monedes, però el comerciant les va tornar al pagès, tot dient ben alt:
- Per pagar el fum, amb el soroll n’hi ha prou, oi?
- I tant, i tant, van contestar tots els clients, per pagar el fum, amb el soroll n’hi ha prou.
L’hostaler va girar cua i es va anar a amagar a la cuina.
El pagès va donar les gràcies al comerciant, es va menjar el seu pa i es va escalfar una estoneta. Després se’n va anar tranquil·lament.
[@more@]
Alguna
vegada has vist els nens jugant?
O
escoltat el soroll de la pluja caient al terra?
Alguna
vegada has seguit una papallona en el seu vol erràtic?
O
observat el sol esvaïnt-se en la nit?
Atura’t!
No ballis tan de pressa.
El
temps és curt, la música no dura per sempre.
Et
passen els dies volant?
Quan
et preguntes: "Qui sóc?", escoltes la resposta?
Quan
el dia acaba, t’estires al llit amb els següents cent coros
corrent pel teu cap?
Atura’t!
No ballis tan de pressa,
El
temps és curt, la música no dura per sempre.
Alguna
vegada li has dit al teu nen: "ho farem demà" i en
la teva apatia, no veus la seva
tristesa?
Alguna
vegada has perdut el tacte, deixant morir algun bon amic perquè
mai vas tenir temps per trucar i dir "Hola"?
Atura’t!
No ballis tan de pressa,
El
temps és curt, la música no dura per sempre.
Quan
corres massa ràpid per arribar a algun lloc, et perds la
meitat de la diversió d’arribar-hi.
Quan
et preocupes i t’estresses durant el dia, és com un pètal
sense obrir… llençat a les escombraries…
La
vida no és una carrera, es pren una mica més lentament. Escolta la música abans que la cançó acabi.
[@more@]
Els humans som tan egoistes que ens fem jardins preciosos de gespa verda i llavors els tanquem amb un mur de pedra perquè ningú més que nosaltres els pugui disfrutar.
(M’agraden les esplanades-sense-murs de les masies. M’agraden els prats-sense-fi, sense-fronteres. M’agraden els bancs de fusta, arrambats a les parets de les cases dels pobles, que conviden a seure al qui passa. Sigui qui sigui. Vingui d’on vingui…)
[@more@]
Vaja, fa dies que no dic massa res…
He estat enfeinada. La setmana passada feia neteja de l’habitació (crec que, ella soleta, ja us ho va explicar :p).
Dissabte vaig baixar a Vilafranca del Penedès, a casa d’en Pep de l’institut. Volia anar a la diada de Llorenç, amb els Castellers de Vilafranca, i em va dir que aviam si aprofitava i passavem el cap de setmana allà. I així ha set! Ha estat divertit, conèixer la seva colla d’allà, sortir a Trànsit, a Sant Pere de Riudebitlles… Llevar-se a casa seva amb el ressacot… 
I anar a diada i conèixer els lagartus en persona! (vaja, que cap verd se m’enfadi, ara…)
I avui, a casa altre cop, ja he preparat les coses per marxar, que demà ben d’hora marxo amb els pares i la meva germana petita cap a la Vall d’Aran.
En tornar us ho explico!
Petons de tempesta… i molt bon estiu!
[@more@]
[@more@]